¿Com funciona la conflictualització en política?

La conflictualització és un procés mitjançant el qual una persona o idea resulta associada amb un conflicte. El conflicte és un element primordial del nivell de rebuig polític ja que poca gent vol pertenéixer a un grup o idea en conflicte pels costos emocionals que suposa mantindre una tensió i per la dificultat divulgativa d'explicar els matissos que afecten al conflicte. 

Càmeres enfocant una conflictualització


Per tant, la conflictualització és un arma molt potent en la política. Aconseguir conflictualitzar al teu adversari polític ajuda molt a desanimar el seu vot perifèric o flotant. El conflicte sol polaritzar i ajuda a mantindre un nucli dur cohesionat i motivat però fa fugir el vot superficial o flotant. És una tàctica de desgast de perímetre polític per increment del nivell de rebuig encara que el nivell d'adhesió també puge. La resta dels dos paràmetres dóna lloc a un joc de suma zero.

El procés català oferix una excel·lent oportunitat a l'oposició centralista i de dretes valenciana. Les relacions amb Catalunya són un eix ideològic transversal en la política valenciana i és molt fàcil conflictualitzar algún dels elements polítics. Només cal posar l'eix damunt de la taula, ficar-li foco de llum mediàtica (que ja en té prou) i construir el procés de conflictualització.

Però ¿com és cuina una conflictualització?

  • La primera fase és construir una associació d'idees. Això és bàsicament el que està fent el PP dient que Compromís és la CUP dels valencians. És irrellevant si això té sentit o no. La idea és repetir-ho tantes vegades i amb tantes veus com siga possible perquè siga repetit pels habituals socialitzadors de consignes. 
  • Una vegada construida l'associació d'idees cal construir un triangle del conflicte. D'una banda tindrem dos elements en conflicte i per altra tindrem un element central. Per al conflictualitzador ocupar l'element central serà determinant per aprofitar el conflicte. Per a construir un antagonista de l'element conflictualitzat cal fer servir alguns dels extrems del tauler polític per l'efecte espill. Inconscientment construirem una equidistància entre els extrems, una simetria politica de radicalitat. Este és el procés en el qual estem ara. El PP i Ciudadanos volen conflictualitzar Compromís. Per això usen España 2000 que es d'ego fàcil. i fa de "sicari polític" del PP, una espècie de guardaesquenes polític. Les concentracions i pallises d'España 2000 servixen per conflictualitzar un antagonista. L'associacio d'idees treballarà per situar Compromís en l'altre costat del conflicte. I el propi conflicte de "relacions valencianes amb Catalunya" servirà per desgastar i fins i tot impedir l'explicació del treball de gestió de govern. 
  • Despés es fa necessari una escenificació del conflicte i un control de l'agenda. És fàcil. En novembre ja hi ha convocada una manifestació anticatalanista que contribuix a posar com a element central el conflicte que convé a PP i Ciudadanos (encara que han dit que no aniran com a partit per a no eixir del vector central). També España 2000 se situarà prop de l'Aplec del Puig que porta fent-se amb normalitat molts anys. La presència policial és sempre sinònim de conflicte. La policia protegirà l'Aplec però els presents quedaran estigmatitzats com a part d'un conflicte. España 2000 no té res a perdre perquè fa actes de notorietat. És impossible estar més baix per tant no perden res. Compromís ho té tot a perdre en esta història. 
  • Finalment cal visibilitzar el conflicte. Hi haurà incidents. Caceries feixistes. Es demanaran responsabilitats pels incidents. Hi haurà detencions. Notícies. Moltes notícies. Hi haurà concentracions en contra i a favor. Tot això forma part del guió d'una conflictualització. L'espectador polític (la majoria) contemplarà com l'escenari politic es bifurca. En escena només queden dos contendients España 2000 contra Compromís mentre darrer de l'escenari esperen els altres protagonistes per aparèixer com la solució tranquila. 

La polarització suposa crear una simetria inconscient, de manera que si un dels contendients és España 2000 a l'altre costat se situa un contendient que tinga una posició completament antagònica dins del tauler polític. D'alguna manera el conflicte, millor dit, ser víctima del conflicte te radicalitza i te porta a un extrem. I en els extrems és on menys votants hi ha. El votant indecís preferix opcions blanques. A ningú no li agrada intervindre una baralla de bar polític. Explicar matissos és molt complicat. Dècades de blaverisme reafirmen que la conflictualització funciona. 

La conflictualització no és patrimoni de la dreta. L'esquerra també la fa servir. A Catalunya per exemple les darreres eleccions hi havia un escamot dedicat a boicotejar els mítings del PP. Això el conflictualitza. També la PAH amb l'invent dels escratxes es va dedicar a conflictualitzar el PP a pesar que resoldre el tema dels desnonaments era una qüestió política a mitges. Els desnonaments es fan per ordre judicial a instàncies del propietari que no sempre és un banc i per raons d'impagament. Per tant, darrere hi havia raons de seguretat jurídica i económica que excedien el curt termini polític. Siga com siga, per al tema que ens ocupa la PAH (no solament la PAH sinó també tota la corrupció immensa del Partit Popular) va conflictualitzar el PP fins i tot personalment i això sempre fa augmentar el nivel de rebuig i va facilitar que alguns votants de dretes optaren per Ciudadanos que era la marca blanca no conflictualitzada (encara). 

Sortir-se'n d'una emboscada de conflictualització és molt complicat. La víctima intenta aprofitar els mecanismes d'adhesió i solidaritat que sorgixen sobre l'element agredit. Esta ha sigut l'estratègia d'Oltra. Visibilitzar l'aïllament dels agressors a través d'agraïments diversos a gent diversa i càrrecs diversos d'institucions diverses. Però els mecanismes que es desenvolupen sobre la víctima són de solidaritat, afecte, suport o llàstima però no d'identificació. I la identificació és el mecanisme més important d'impuls del vot. 
L'altra estratègia és fer front. Per exemple, amb concentracions antifeixistes. Esta dinàmica alimenta el conflicte, li pega més llenya al foc i el fa més gran i més important. L'agenda mediàtia és estreta i especialitzada per la qual cosa tot el contingut que verse sobre el conflicte creat no serà ocupat per altres tipus de continguts de gestió per exemple. 

En definitiva, les emboscades de conflictualització són una trampa mortal si trobes els elements (un grup agressor i un grup agredit). Una jugada d'escacs dificil de resoldre. Potser la única manera de resoldre-la és convertir-la en una qüestió no ideològica sinó penal. Alguna cosa havíem d'aprendre de Rajoy. Si les respostes no són ideològiques i emocionals sinó racionals i judicials es trenca la polarització perquè els dos elements en lluita són un grup violent i la policia/jutges. Qualsevol altra opció que li done contingut ideològic al conflicte només visualitzarà un combat entre grups. I la narrativa humana de combat entre grups condueix a fugir. Si hi ha dos grups en combat els dos grups formen part del conflicte. D'inici ningú entrarà en matisos. És una narrativa bèlica inevitable. Un relat que forma part de l'ADN. El combat es basa en l'odi i és complicat discernir en una narrativa d'odi i més dificil encara és votar odi. 


copyright © . all rights reserved. designed by Color and Code

grid layout coding by helpblogger.com